RESSENYES

Aquestes només són una mostra de les moltes ressenyes, escrits, esments o crítiques recuperades de premsa o articles de les exposicions sobre Jordi Maragall al llarg de la seva trajectòria:

Elisabeth Juncà

Casa seva és plena de llibres i retrats, de saviesa i records. Home de poques paraules -perquè també es pot dialogar amb el gest i la mirada-, JORDI MARAGALL encomana tendresa, humanitat i un gran respecte per la poètica de la quotidianitat, la qual en el fons, és la vertadera font que il.lumina els seus quadres: fragments d'un cosmos particular que conviden l'espectador a participar en el joc contemplatiu, trossos de vida configurats a partir de l’intimisme intemporal del seu jo, en definitiva, episodis d'una història real narrats a través de l’afany desmesurat per dignificar, amb la força expressiva de les seves pinzellades, la vitalitat de l'art.

JORDI MARAGALL capta les sensacions i els dóna forma de gest, perquè sap que "sentir" és una aventura molt més apassionant que la simple visualització i mimesi posterior dels personatges i els objectes. Creu en l’art igual com confia en el poder de la suggestió: enmig dels colors i les formes -que desdibuixa magistralment- hi ha un ventijol que anuncia la presència d'un home capaç de deixar-se commoure per tot allò que li regala la vida.

Elisabeth Juncà, setembre 1991

Jordi Maragall Noble

Fa prop de 40 anys que Jordi Maragall pinta. Ha passat diverses etapes en totes les quals l’expressionisme ha dominat amb més o menys intensitat. Els primers crítics que parlaren d'aquest pintor esmentaren Nolde i Munsch com antecedents idonis del seu "modus operandi". Tot i que ell expressà sempre la seva admiració per Roualt. També posteriorment esmentaren Morandi. I de fet una de les exposicions de Barcelona (Sala Parés) es titulà "Homenatge a Morandi".

Jordi Maragall i Mira ha seguit però una línia molt personal. Sempre els models han estat objecte d'una projecció interior que es debat per trobar els seus nuclis misteriosos. L'intent de trascendir la materialitat de l'objecte és una constant en tota la seva obra. Així ha pintat murals i ha dibuixat en grans formats personatges del seu entorn.

La seva obra ha estat exposada en galeries de Barcelona (Vayreda, Parés, Dau al Set, Gaspar, Rovira i altres), de Madrid (El Cisne, La Kabala), de Lyó a Franca, de Venècia a Italia, de Omaha als Estats Units. Ha tingut també interès d'exposar en galeries de comarques catalanes (Banyoles, Mataró, Terrassa, Capellades, Vilafranca del Penedès, Sitges, Girona), sempre aportant la seva doble faceta de pintura figurativa i pintura abstracta que conrreua simultàneament. De jove treballà al taller de Ramon Rogent i fou becat pel cercle Maillol de l’lnstitut Francés per anar una temporada a París.

Jordi Maragall Noble, 1994

José Maria Valverde

Tenía que ocurrir, antes o después: la inquietante energía que siempre ha empujado la obra de Jordi Maragall Mira, tenía algún dia que desprenderse de la referencia a imágenes vistas y evocadas, para quedar en pura forma sin figuración; en movimiento de una fuerza sin objeto móvil, como registro de un impulso que da vueltas en un campo acotado hasta escaparse de él o extinguirse en sí mismo. No creo revelar ningún secreto de taller si digo que este artista, en su trabajo, sólo se queda con algunas de estas danzas de un trazo, desechando muchas obras: si el resultado de ese arranque libra fuera siempre perfecto, es que el empuje no sería muy profundo, y se trataría de un virtuosismo caligráfico un tanto circense, de un juego malabar en trio, con resultado garantizado. Quedan aquí, pues, sólo algunas aventuras que llegaron a buen fin, sobrevolando el vacío.

A menudo, el gran trazo monocolor crea tercera dimensión, produce volumen en su desarrollo, sin apelar a ningún recurso que pudiera aportar el fondo, dado por inexistente. El efecto, en el contemplador, tiene algo de contagioso y probablemente acaba por, a fuerza de producir una curiosa sensación de fatiga muscular, no visual ni mental, identificarse con el empuje de estos vuelos - no meramente “gestuales”, como se dice en el léxico crítico -.

En mi previsión, este abandono de la figuración no será definitivo en Jordi Maragall Mira, y a ella volverá, quién sabe cuando ni como. Pero en su exploracion creativa, año tras año, la presente muestra quedará, sin duda, como un tiempo decisivo, extremo, como el testimonio límite de la energía que siempre ha impulsado su obra, aquí puesta en evidencia en su mas desnuda pureza.

José María Valverde, 1990 (Visions i Horitzons)

Lluís Izquierdo

L’atenció expressiva de Jordi Maragall i Mira.

De l'atenció constant envers el món que l'envolta sorgeix l’art expressiu de Jordi Maragall. L'accent bàsic de la seva pintura rau en la captació de moments de vida: escenaris urbans, paisatges, interiors domèstics. En tots ells, el batec existencial de l’artista determina la seva intensitat.

I aquesta tensió, aquesta atenció intensa, es palesa en les figures i els objectes, que estableixen una mena de relació irreductible. L'ambient i la singularitat de la figura humana conformen així un enriquiment recíproc. L’ambient és inseparable de les figures, i aquestes en són a la vegada el desencadenant del sentit, i la raó de la simbiosi, que n'extreu l’espectador.

Naturalment Jordi Maragall capta la realitat, tot sentint-la, interpretant-la. La plasma sense complaure's en la sola reproducció material, de còpia on només l’ofici hagués de poser-se a prova. Aquesta pintura fa pensar i suposa una consciència insatisfeta amb l’embelliment o els virtuosismes cromàtics. Va més enllà i ens vol tocar més de la vora. No ofereix el retorn -la còpia, una vegada més- d'una realitat agraïda, passiva i lleugera, ans una gravitació personal que traspua el pes del món. També els seus moments o transparències excepcionals de serenitat, com succeeix sovint als paisatges.

Al llarg de les seves exploracions formals, d’un experimentalisme sempre coherent amb l'íntegra manifestació personal, Jordi Maragall ha mantingut sencera la seva fidelitat a l'expressió. I expressar vol dir deixar i saber materialitzar el que hom porta dintre, vol dir donar forma al món interior. Vol dir, literalment, expressar-se.

Si hagués d'assenyalar un artista amb el qual Jordi Maragall presenta afinitats significatives -mes enllà d'adherencies recurrents a l'abstraccio i canvis d'orientació puntuals en la seva trajectòria-, sense dubte esmentaria Edvard Munch. La mateixa sinceritat, la mateixa manca de contemplacions, i un pols dramàtic -a part d'un context temporal i de circumstàncies ben diferent- la gravetat del qual apareix indubtable.

Es de dins estant, comprenent que res no ve de l'exterior si prèviament no es disposa d'un esperit i una mà avesats a desxifrar-ho, com la pintura de Jordi Maragall esdevé transparent, i alhora profunda. Per això, de bon començament, s'ha parlat aquí d'atenció. O d'esperit vigilant, com Joan Maragall ho va saber definir, amp inspiració precisa.

És aquest esperit el que posen de manifest i el que plasmen de manera exultant o dramàtica les pintures -paisatges, figures i rostres- de Jordi Maragall i Mira.

Lluis lzquierdo, 1999

Joaquim Maristany

Conec en Jordi Maragall des del 1965 i no ha estat fins avui que m'he adonat realment que el nucli o centre del seu quefer pictòric és el retrat sobretot després de llegir el magnífic llibre que se li va dedicar no fa gaire: Jordi Maragall: Els ulls de l'art, d'Editorial Hacer.

I tanmateix, ¿és veritablement en Jordi el que s'entén per un retratista en el sentit clàssic de la paraula? És cert que aquesta galeria de personatges que presenta avui fa pensar en un paradigma dels retrats com fou, per example, Ramon Casas i els seus retrats de personatges del primer noucents. Però caldria matisar la semblança. És paradoxal que se'm demani a mi, que tinc limitada la visió, que comenti una exposició de figures amb pretensions realistes, però em sembla que sí que puc suggerir-ne una aproximació, especialment si faig un bon exercici de memòria i vaig recorrent a grans trets el que ha estat l'evolucio d'en Jordi d’ençà que el vaig conèixer.

Si partim d’aquesta constatació final, per part meva, que el nucli o centre de la seva pintura és el retrat, he d'afegir tot seguit que, en el seu cas es tracta, s'ha tractat sempre, d'una dialèctica entre el retrat i l'autoretrat. Un joc constant entre la visió que ve de fòra i la projecció del món interior. És per aixo que no és pròpiament un retratista, ni tampoc un paisatgista. Les circumstàncies exteriors i interiors han condicionat l'evolució de la seva pintura fins a l'extrem. És un cas clar d'osmòsi dintre-fora, i només cal veure la distància que hi ha entre els primers retrats treballats de l’àvia Basi o el seu autoretrat de jove, o el retrat de la mare, passant pels múltiples retrats de l’Antònia, fins a arribar per exemple a l’autorretrat de la portada del llibre que se li va dedicar.

Ara, avui, en aquesta exposició a la Sala Llibertat, ens trobem potser en una nova fase d’aquesta dialèctica que abans esmentava. Hi tornaré més endavant.

En el llibre que comento, Carme Farré parla d'un moment en què el retrat es fa impossible, impracticable. El pintor reacciona amb l'obnubilació, la difuminació, la desfiguració de la cara. Llavors la figuració s'esquematitza o s'exploren altres territoris. I deixo de banda els que ell anomena "divertimentos", dibuixos minimalistes i juganers que entrarien en una altra categoria.

Per l'octubre de 1965 vaig conèixer, la mateixa tarda, en Jordi Maragall Noble, pare, i en Jordi Maragall Mira, fill. Les circumstàncies d'aquell encontre me'ls fa, a tots dos, gairebé indestriables en la memòria. José Bergamín va ser qui em va presentar Jordi Maragall Noble. Per aquells dies jo havia viatjat a París i hi vaig veure una exposició de Rouault.

Aquell dia de l’encontre, acabat de conèixer-nos, Jordi fill em va preguntar de sobte: Quina és la seva imatge del Crist? Jo vaig contestar sense pensar-m'ho: "El Crist de Rouault o l’Aliosha de Dostoievski. No sé si per la mateixa època Mossèn Ballarín publicava el seu polèmic “Francesco”. No és cap secret que es va inspirar en el Jordi que jo acabava de conèixer. Sempre més la imatge que he tingut del pintor ha estat condicionada per les circumstàncies d'aquella trobada. Em demano si aquella pregunta que ell em feia sense cap preàmbul podria ser el desllorigador del seu nucli pictòric.

Comentari a dos quadres: dos quadres del Jordi m'han acompanyat i m'acompanyen encara des de fa molt temps. Un me'l va regalar pel 1971. Són vuit figures esquemàtiques amb un color verd fosc i terrós, gairebé "càrdeno”. Les figures dels costats, les cares de les quals semblen tenir els ulls buidats, sense expressió, envolten una figura central més il-luminada i expressiva, amb un braç plegat que fa un gest dolç, manyac. Fa pensar en un frontispici romànic. En Jordi parla de les 8 benaurances. Aquest quadre formava part d’una sèrie de tres gairebé idèntics. De colors clars un d'ells, i vermell furiós l'altre. Amb el fosc, el meu, feien un conjunt complementari i ple.

L'altre quadre, més petit és un conjunt figuratiu un xic oníric, on els personatges dansen en una mena d'harmonia grupal, de festa familiar jubil·losa. Hi apareixen rodones en blanc que he vist repetides en molts altres quadres del Jordi.

Però tornem als "senyors d'en Casas”, aquella referència que ell mateix donava per entendre els quadres que ara s'exposen. Fins allà on puc arribar amb la meva visió, em fa l’efecte que estem davant d'una nova etapa. Una etapa que denota una nova presència: la galeria de personatges ja no és aquella més restringida a l’àmbit de família i amics. La sociabilitat s'intensifica, les sortides pel barri es fan més freqüents i el pintor resta obert a una més gran porositat, a les novas coneixences. Ja no és tan possible aquella projecció dins-fora de la dialèctica acostumada entre retrat i autoretrat. El matéix canvi de galeria és indici d'aquesta nova etapa.

Quatre observacions a les figures:

M'agrada "l'allure ", l’aire, el pas, el posat, dels personatges.

M'agrada la solidesa dels personatges asseguts, ben asseguts, com en repòs, amb les cadires molt ben col·locades.

M’agrada el fet que augmenti el realisme, sense però, deixar de trascendir els personatges que continuen sent presents i absents, com absorts en ells mateixos.

M'agrada el traç que unifica, en els diversos personatges, la mateixa humanitat.

Aquest mateix traç enllaça amb el que he vist sempre en el quadre de les 8 figures que tinc a casa. Aquests retrats ja no són. no poden ser-ho, tan "autoretrats” com en les etapes anteriors.

Vet aquí una possible aproximació a la última exposició de pintures de Jordi Maragall i Mira.

Joaquim Maristany, Exposición Sala Llibertat, abril 2010