A LA RECERCA DE LA SIMPLICITAT. JORDI MARAGALL, UN PINTOR DE SANT GERVASI

​

Nascut el 31 de desembre de 1936 a Barcelona, Jordi Maragall ha viscut i ha pintat tota la vida en diversos domicilis del carrer Brusi, per sota la Via Augusta, on té el seu estudi. Va estudiar la primària i el batxillerat a l’Escola Virtèlia, i es va formar ben aviat al taller del pintor Ramon Rogent. Des del 1959, en què va exposar una primera selecció de les seves obres a la Sala Vayreda, ha anat exposant en diverses galeries d’aquí i de fora. La llista d’exposicions seria molt llarga. Els últims anys realitza periòdicament – cada 2 o 3 anys- una exposició a la Sala Parés.

 

Des de les seves pintures de la primera maduresa, els retrats de l’àvia i autoretrat, i altres dibuixos i pintures d’una gran solidesa, la seva trajectòria ha transitat del retrat a l’abstracció vorejant sovint l’expressionisme...Amb la senzillesa del romànic com a referent, passant per Rouault i Morandi, l’esforç per anar trobant noves formes d’expressió ha donat una obra extensíssima, amb un traç personal inconfusible. És el que ara va donant a la llum, amb recursos i materials senzills, en les sèries de pots i gerros amb fons de colors, d’una extrema lleugeresa, que alternen amb formes més simbòliques amb un rerefons cristià, sempre present en la seva vida, i les pintures més magmàtiques, composicions de colors que han anat derivant des de la difuminació suau, a les formes de colors forts d’una intensa alegria, o d’una força inquietant.

 

La seva activitat creadora mantinguda sense interrupció, sempre girant al voltant de la tela de cada dia, literalment, punt i eix central dels seus moviments pel barri, de les seves trobades sempre inquisitives, amb diàlegs directes, que van al fons, sense preàmbuls. Bars i botigues, despatxos, l’Institut de segon ensenyament, el centre d’atenció primària, i la Parròquia... llocs tots ells on té quadres de diverses mides i estils, i en algun cas autèntiques petites col·leccions antològiques. Irradiació discreta per tot el barri, però extensa i permanent.

 

És la funció social de la pintura tal com l’entén Jordi Maragall, que aconsegueix veure els seus quadres col·locats ben aviat, i dels quals en sap la història i la peripècia des de la seva realització a la seva destinació provisional o definitiva: sempre, al darrera de cada quadre, una història de trobades, diàlegs i gairebé aventures existencials.

 

L’estudi, en el seu pis de Brusi, el mobiliari, sempre canviant però amb un ordre relatiu i significatiu: espai molt personalitzat on tot té un lloc i un sentit de ser.

 

La memòria visual de l’artista, sorprenent, detallista, amb el ressò dels antecessors, les evocacions vives, en la conversa, de familiars i amics...Una il·lació profunda amb uns temes recurrents, no sempre fàcil de seguir.

 

El pintor ha assolit ara ja aquella envejable aparent facilitat en el dibuix i la pintura que és només aparent si pensem en la vida d’esforços creatius continuats que hi ha al darrere i l’ofici

acumulat després de tants anys. Però ell mateix no parla retòricament sinó com de coses ben

conegudes i viscudes, quan diu que s’hi troba bé, oblidat de tot, immers en el quadre, exercitant l’esperit, amb el primer plantejament sobre la tela i l’escomesa definitiva que sol ser ràpida: la resolució del quadre, que admet pocs retocs. Moments intensos, d’abandonament a la creació.

 

La idea prèvia precedeix l’activitat però sempre amb l’exigència i l’anhel de la simplicitat, o senzillesa, principi orientador que va més enllà del quefer pictòric.

 

Heus ací, doncs, un pintor de Sant Gervasi amb totes les lletres: no més però tampoc menys...

 

​

 

Bibliografia:

Jordi Maragall:Els ulls de l’art.

Carme Farré i Pere Maragall. Pròleg de Xavier Rubert de Ventós

Barcelona: Editorial Hacer, 2003